Mort Súbita, cervesa elaborada amb gerds

Llepafils! Hi ha persones que no soporten el formatge, n'hi ha que no aguanten les verdures, d'altres tenen mania als fruits secs i a mi no em fa el pes la cervesa. Alguns diuen que és qüestió d'acostumar-s'hi, malgrat tot, la cervesa i jo encara no som amics. Imagino que el meu cos, molt intel·ligent ell, preveu que un vici d'aquest tipus acabaria visualitzant una panxa cervesera i com encara em queden anys per lluir tipus, intenta resistir-se.

Ahir però, vaig fer una excepció. Per despedir-me de la vida social, vaig sortir a la taberna barcelonina Sonora, prop de Marina. Jo pensava que totes les cerveses eren, sinó iguals, per l'estil. Però un bon amic em va aconsellar tastar la "Muerte Súbita". Un nom una mica suggerent, tenia nom de cóctel. De per si no em feia gaire el pes, però com un dia em vaig prometre que no moriria sense tastar-ho tot, vaig decidir donar-li una nova oportunitat a la cervesa. 

Certament me va sorprendre. Es tracta d'una cervesa importada d'Alemania, dolça i afruitada, elaborada a partir de gerds, molt agradable al paladar i no gens pesada. Em va recordar el lambrusco, però conservant una pinzellada d'amargor de la cervesa, que no passava desapercebuda. Vaig descobrir el sant grial! El problema que tenia amb la cervesa no era que no la soportés, sinó que era massa amarga i aficionat com sóc al dolç... Evidentment no m'hi vaig poder resistir! 

Si la veiéssem presentada en copa, apreciaríem el seu color granat amb tonalitats púrpures. Com tota cervesa, deixa una fina espuma imprescindible aromatitzada amb gerds. No s'hi identifiquen bombolles gràcies a la seua escassa gasificació. Un cop a la boca es fa d'assaborir i ens deixa el paladar ben dolç. Em recordà al Mr Peeper, una beguda americana semblant a la Coca-Cola, amb gust a gerds. Els més cervesers potser consideraran que el seu sabor es distorsiona massa de la cervesa original. Per a una persona no gens aficionada a la cervesa, us asseguro que l'ànima la conserva, ja que aquella amargor que tant em desagrada hi és present. 

I com a curiositat de la Mort Subite, dir-vos que és de fermentació espontània. No s'inoculen amb llevat, sinó que s'exposa directament a la flora autòctona de la regió de Pajotten (Alemanya). Degut a això, la cervesa no es pot elaborar a l'estiu, ja que la flora bacteriana disminueix al llarg d'aquesta etapa. La fermentació es produeix lentament a uns 25º durant tres o quatre mesos. 

Si voleu planejar una nit romàntica i voleu sorprendre algú, aposteu per la Mort Subite. No és que siga afrodisiaca, però més elegant que una cervesa convencional ho és.

El racó del llepafils - Toni Manel

El millor remei per a l'estrès

Ni massatges, ni flors de Bach, ni infusions! Si la goma de la vostra nevera comença a perdre adhesió, si veieu que el nivell de queviures només fa que disminuir, si veieu que els vostres quilos estan començant a augmentar considerablement, és indici que esteu en època d'exàmens. 

Acabo d'arribar a Ulldecona fa un bon rato i el primer que he fet és satisfer el meu desig d'ingerir alguna cosa dolça del meu territori. Equiliquà! Aquí arriba aquesta magnífica presentació en cartró que inclou una rajola de xocolata negra, de les de tota la vida. Dur com una pedra, és la millor arma si li vols obrir el cap a algú sense deixar-ne proves. Si mai a un xiquet vostre se li mou una dent i li falta res per a que li caigue, aquí teniu el millor remei! L'enganyeu, li demaneu que li pegue un mosset, i la naturalesa farà la resta. 

Creo és una marca de xocolata elaborada a Tortosa i destaca per ser una mescla de cacau amb abundant sucre i farina d'arròs. El resultat és una tauleta de xocolata negra amb una fina dolçor que s'acaba de potenciar quan se t'ha desfet a la boca. El recobriment es fa difícil de mossegar per la seua duresa, però un cop la queixalada ha perforat la superfície, no costa gens de desfer per la seua base elaborada de farina d'arròs. 

La xocolata Creo és interessant menjar-la desfeta per tal de degustar-la sense esforços, o bé per amotllar-la al nostre gust depenent del postre que vulguem elaborar. Aquí us deixem una imatge d'un homenatge que en fa Les Moles. 

Aquesta entrada, però, no és de bades. La meua companya Anna i jo ens trobem sota els símptomes de l'estrés que causen els exàmens, així que ens agafem uns dies de descans. Però no us preocupeu. Com Terminator, tornarem!

Toni Manel - El racó del llepafils

Coca de Sant Antoni

Moltes felicitats Toni! Gràcies, gràcies, gràcies! Molt amables. Sense vosaltres no seria res... (No me calen ni iaios ni padrins).

Avui és d'aquells dies en què després de passar tot el dia pel carrer, arribes a casa, te trobes a tan germana i te diu: "Felicitats". I tu dius: "Felicitats de què?". I ella te contesta: "És el teu sant!". Aaaaaah! Alerta! No hi havia caigut!

Avui us presentem un altre dolç. Ja sabem que ens estem fent pesats amb el dolç, però estem en etapa d'exàmens i ja sabeu que necessitem extranutrir-nos. Us presentem la coca de Sant Antoni, sobretot per als aficionats a l'anís. Us expliquem com fer-les.

Poseu en un bol mig litre d'oli d'oliva, mig litre d'anís, us aconsellem el Marie Brizard, un quart de quilo de sucre i quatre rovells d'ou. 

Remenarem sense parar fins que ens quede una massa homogènia i després hi anirem afegint poc a poc la farina fins que la massa siga consistent i es desapegue de les parets del bol. 

Arribats fins aquest punt, traurem la massa del recipient i l'amassarem amb les mans, partint-la després fins fer coques d'un gruix de poc menys d'un centímetre i al voltant d'un diàmetre. 

Les col·locarem en una llanda al forn i les courem fins que queden ben doradetes. Quan les haguem tret les cobrirem generosament amb sucre i cap a l'estòmag! 

Des d'aquí ens solidaritzem amb els que estan amb exàmens també i amb els que fan dieta per tal de reduir aquells quilets que van guanyar durant el Nadal.

Toni Manel - El racó del llepafils

La pastisseria a casa

Llepafils, des del nostre blog volem fer un crida a tots aquells que voleu ser creatius a la cuina però no trobeu, a vegades, l'ocasió ni els mitjans per fer-ho. La cuina pot ser molt divertida, com tambe ho és descobrir nous establiments on fer un àpat, i des d'aquí us animem a comprovar-ho.

Una de les maneres de ser més creatius i d'aprendre les tècniques culinàries és a través de l'elaboració de postres. Sí, sí, aquells mateixos que podem trobar a les pastisseries els podem elaborar nosaltres mateixos des de casa. Actualment, gairebé tot el que us podeu plantejar d'elaborar ho podeu trobar a Internet en forma de receptes que, en general, solen ser força correctes.

Fa uns dies, en plena inspiració, vam decidir provar una recepta de lioneses de crema. Amb menys d'una hora per elaborar la crema i menys de deu euros gastats en ingredients (llet, farina, maizena, sucre, canyella, vainilla, ous i llimona), vam aconseguir una bona font de crema per anar-hi sucant el pa. Aleshores, vam elaborar la pasta de la lionesa en un temps d'una hora aproximada i uns bons minuts de forn. 

El resultat és increïble: vint lioneses saboroses i sanes per compartir amb la família i amics, i per molts pocs diners. La millor recompensa, però, es comprovar com tu mateix has pogut elaborar un producte com els que venen als establiments. Això no té preu, i els que ho heu fet ja coneixeu aquesta satisfacció! 

Fins demà Llepafils!

Taps dolços de Cadaqués

Va ser un estiu de fa un parell d'anys. Estava realitzant una tasca d'investigació local que em va portar tot l'estiu de bòlid. S'aproximava el mes de setembre i necessitava desconnectar abans de reiniciar les classes, així que vaig decidir agafar-me unes minivacances i marxar a l'altra punta de Catalunya, concretament a Figueres, per tal de prendre aire fresc, visualitzar un altre clima i, de passada, visitar la casa d'un dels meus artistes surrealistes preferits, Salvador Dalí, a Portlligat.

Per anar-hi vam tirar-nos prop d'una hora per una mala carretera plena de corbes i en mal estat fins arribar a Cadaqués, i un cop allí, vam empalmar amb una altra carretera que ens va portar fins a Port Lligat. Visitada la casa, vam tornar per dinar a Cadaqués. Passejant, passejant vam passar per davant una pastisseria que tenia a l'aparador una mena de taps de suro presentats en una caixeta. Tot poble té el seu dolç típic i Cadaqués té aquella mena de taps. Curiós com era vaig comprar-ne un parell de caixetes, una per al viatge (perquè sóc un llepol) i l'altra per als de casa.

La textura era bastant tova, feta amb pa de pessic i coberts amb sucre glaç. La idea és començar per la part gruixuda del tap, la més dolça, i acabar pel cul que és la base. Per si sols ja són deliciosos, però a la pastisseria em van recomanar acompanyar-los d'almivar. És un postre fàcil de digerir i no omple gens.

Així que ja ho sabeu, si passeu per Cadaqués, no us en aneu sense una caixeta de taps ;)

Toni Manel - El racó del llepafils

Seità, la carn vegetal

Sabíeu que amb farina i aigua és possible realitzar un aliment tan complert com el seità? Pels que no el coneixeu, aquesta és la denominada "carn vegetariana" i des del Racó del Llepafils us el volem presentar com una aposta diferent per al vostre menú diari.

El seità és el resultat de l'ebullicó del gluten de blat amb els ingredients que vulgueu, entre ells la salsa de soja i l'alga kombu, de manera que obtindreu un aliment ric en sals minerals, proteïnes i aminoàcids essencials. A més de la obtenció de manera manual, treballant la farina amb aigua per aquells que us agrada fer de cuinetes, també el podeu comprar ja elaborat a nombroses botigues i supermercats.

La història d'aquest aliment comença a la Xina i antigament se la denominava el menjar de Buda. El seu recorregut passa per Corea, Rússia, Orient Mitjà i altres països asiàtics fins arribar a les nostres mans a dia d'avui. En concret, es va començar a introduir als Estats Units de la mà dels vegetarians però actualment el consumeix un gran nombre de població.

Des del Racó us animem a tastar-lo, i encara més, a fer-lo vosaltres mateixos. El gran ventall de preparacions que permet segur que us sorprendrà, i a la vegada aprendreu nous estils de fer cuina. Properament us indicarem alguns plats senzills que podeu realitzar amb aquesta "carn" diferent!

Ja ho sabeu, no tot és carn o peix...també hi ha seità!

Deliri pels pastissets

Tots tenim un origen, un lloc de naixement, unes raïls; i les meues estan a Ulldecona, el lloc que m'ha ensenyat a parlar, a pensar  i a menjar. Un, però, apren a estimar la seua terra quan abandona els fonaments i decideix edificar en un altre paratge. Gens nostàlgic de la meua partida, tinc Ulldecona en la memòria com un lloc ideal. Potser que massa per viure-hi.

Entre periquillos, tortelles i carquinyols, hi destaca un dolç que em porta el carro pel pedregal des de fa molt temps. Recordo quan era menut que anava a casa ma iaia Maria i sempre tenia un armari ple de dolços del poble per quan venien familiars de fora, obsequiar-los en un bon regal i que, quan marxessen, l'acomiadament fos agredolç. Agre, per deixar Ulldecona, i dolç, pel bon gust del municipi.

L'any passat va morir mon iaio Pepet, canareu de socarrel. Tenia un deliri, els pastissets de cabell d'angel d'Ulldecona, que sembla que ma tia Isabelín es dedicava a abastir-lo cada vegada que s'aproximava al poble. El dia de l'enterrament recordo que estava més afamat que un matxo després d'una jornada de Sol a Sol i vaig anar a batxillejar pel seu rebost. Allí, a la segona estanteria, hi havia una caixeta blanca en unes lletres de color terra que m'eren molt familiars. Vaig obrir-la i allí hi havien els coneguts com a pastissets de cabell d'angel de Casa Casola. Vaig agafar-ne un i me'l vaig menjar. Menjar-te un dolç típic del teu poble al teu poble, és bo; però quan ho fas a l'estranger (Alcanar) és doble bo. I ja no et dic a Barcelona. No havia tastat cosa tan bona.

Des de llavors, anar a Ulldecona és sinònim d'anar a Casa Casola. S'ha convertit en visita obligada. Quan arribo a la fleca, ja està Montse Salvatella darrera el mostrador esperant que digue les paraules màgiques que ja coneix. "El de sempre".

I és que des de Barcelona, quan li pegues un mos a un d'aquells pastissets, se t'apareix el castell, l'ermita i les pintures. Estàs a la capital menjant com a casa. Però sobretot, sobretot, sobretot, si feu com jo, no presenteu els pastissets als amics, que us els fotran tots! 

Toni Manel - El racó del llepafils

La cuina del mercat de Vinaròs

Quantes vegades hem sentit allò de: "El del poble no és com el de la ciutat" o "Es nota que és de casa" per dir que un producte és qualitativament més bo i gustós? Els llepafils que heu estat afortunats de ser originaris de poble i anar a parar a la ciutat, probablement haureu notat que no tenen ni punt de comparació. No són el mateix les mandarines comprades a la verduleria de la xina de baix de casa que les collides amb afecte per la família que t'ha omplert la maleta amb un carregament per a tot un mes.

Juan José Roda, company de feina i bon amic, juntament amb Dani Miralles, ens presenten el llibre La cuina del mercat de Vinaròs. L'obra és la plena afirmació que no és el mateix una tomata de penjar criada sota llum i condicions ambientals artificials que una altra criada amb amor, mesquita natural i paciència de pagès, que fa créixer les seues plantes com si fossen criatures, encara que després sigue un pessetero i les venge per quatre duros al mercat. És llei de vida.

El llibre és una apologia al producte de proximitat i et dóna les fórmules per traure-li'n el màxim rendiment gastronòmic mitjançant 30 receptes que l'emmarquen al mercat de Vinaròs. Interessant forma de començar a descobrir la cuina mediterrània del Baix Maestrat amb els productes que només tenen una persona d'intermediària entre el pagès i el consumidor, el mercat del poble de tota la vida.

La cuina del mercat de Vinaròs

Preu: 20,00 €

ISBN: 978-84-96623-96-5

Autor: Roda Martínez, Juan José

Editorial: Onada edicions

Nombre de Pàgines: 72

A Berga, low cost a Ca la Nuri

Si us acosteu properament a fer un cap de setmana a la zona dels Rasos de Peguera o al Port del Compte, potser no serà per veure neu però sí que podreu gaudir del paisatge ofert per la ciutat de Berga i els voltants.

La nostra recomanació, després d'hores de fred i vent, és que us pareu a fer un cafè o un mos a la cafeteria-restaurant de Ca la Nuri, sutada en ple centre de la capital del Berguedà. És més, per a aquells que en aquesta època anem una mica escurats podem plantejar-nos en passar a dinar per allà, i és que és un dels restaurants amb més bona qualitat-preu de la zona.

 Pel mòdic preu de 4 euros podem assaborir una escudella amb carn d'olla casolana, o dos peus de porc amb salsa de ceps per només 6 euros. Altres opcions, a banda de la cuina tradicional de muntanya, són les tapes casolanes elaborades diàriament i que podrem veure només passant per davant de l'establiment. 

En el nostre cas, vam tastar amb delícia els peus de porc, que van resultar ser tan melosos que la gelatina se'ns desfeia a la boca. A més, la salsa de ceps donava al conjunt una olor de bosc característica, de manera que es combinava el gust d'allò vegetal amb allò animal de manera perfecta. Per arrodonir-ho, vam demanar una amanida de formatge de cabra, fresca i feta amb un formatge de primera qualitat, i uns profiterols calents amb una bona base de xocolata amb llet desfeta. Un menú per repetir-lo, per suposat... 

 Per als més estalviadors, a l'hora de dinar des de Ca la Nuri ofereixen un menú de dos plats per 14 euros complert i amb pa, beguda i postre inclòs, i que permet escollir entre una àmplia varietat de plats del dia. 

Els berguedans saben de la qualitat de Ca la Nuri, per això l'establiment sempre és ple a vessar. I ara nosaltres us n’hem descobert el secret... Podeu consultar la carta clicant a la web de Ca la Nuri.

Cafeteria-restaurant Ca la Nuri

Passeig de la Pau, 9 Berga

Telèfon: 93 822 34 98

 Fins demà llepafils!

Quina gràcia, pastís amb raïm!

Bon dia llepafils...

I abans de tot, bon any nou 2012!

Tornem amb forces renovades després del Nadal i comencem repassant alguns plats que hem pogut assaborir durant aquests dies tan especials... Àpats variats i divertits són els que hem compartit amb els amics, familiars i companys de feina, i molts d'ells ens han sorprès per ser diferents i innovadors.

Avui us presentem un postre que combina la lleugeresa del formatge per untar, de sabor neture, amb la dolçor del raïm, la gelatina Pedro Ximenes i la contundència de les galetes. Tot això es combina en un pastís fresc, acolorit i de presentació divertida que farà el plaer dels més golosos.

En tastar-lo, podem copsar com la textura suau del formatge es barreja amb la frescor del raïm, una de les fruites per excel·lència del Nadal. En les primeres cullarades la dolçor ens entrarà per tots els sentits però, lluny de fer-se pesat, aquest pastís de formatge i raïm amb gelatina de Pedro Ximenes no ens resultarà gens empalagós. Sempre, és clar, que el prenguem amb mesura...

Si us agrada fer de resposters i teniu un parell d'horetes lliures, us recomanem que proveu de fer aquest pastís diferent. En el costre cas, ha estat un dels millors regals d'aquest Nadal...Gràcies Marina.

Podeu consultar un exemple de la recepte al blog de la Meri Cuinetes clicant aquí.