Traduce la página

martes, 7 de febrero de 2012

Mantecado d'ensalada (Nou menú degustació de Les Moles I)

El restaurant Les Moles i el Racó del Llepafils aquest any vos volem presentar el nou menú degustació del restaurant d'una forma diferent. A més a més d'assaborir-lo amb les vostres llengues privilegiades, també el viureu. I és que hem decidit crear una sèrie d'històries per tal que els plats vos siguen més apetitosos i interessants. Vos fem l'avanç d'un dels plats amb un dels nostres relats folklòrics! Esperem que us agrade!


Mantecado d'ensalada


Era l'hivern de 1952, també conegut com l'any de la gelada i fotia un fred de collons. La gent d'Ulldecona, que de beneits no en tenien res, s'havien amagat tots a casa en mantes i llençols i s'aplegaven en petites comitives al voltant dels brasers mentre respiraven aire sota zero que els congelava la pulmonada. No és que la gent s'hagués fet sociable, sinó que la sociabilitat era un recurs per fer passar ràpid les hores i distraure's d'aquell pensament fresquet que cada vegada era més intens.

El metge del poble només feia que anar casa per casa, amb els peus gelats com els d'un mort, visitant els pobres xiquets que havien arreplegat pneumònia per anar descalços per casa. I els que no estaven dolents, havien d'aguantar les aventures i desventures dels vells al costat de la xemeneia mentre torraven sardina i primentó.

Moltes parelles van optar per hivernar al llit coberts amb quatre mantes i acompanyades d'un orinal per no haver-se de gelar el cul a la comuna. Aquells dies al llit van ser molt fructífers: Entre converses i dormides, hi havia les constants expressions d'amor que es van traduir amb un increment de la natalitat local nou mesos després d'aquell hivern de l'any 1952 de Nostre Senyor.

Aquest no va ser el cas de Teressin, dona de 53 anys, casada des que havia complert la majoria d'edat. Vivia a les afores del poble, en una caseta de camp, i una tarde de dissabte s'havia quedat tota sola com una animeta del purgatori. Tenien una gallina moruna al corral, d'unes quantes primaveres, que amb aquella gelada s'havia desconcentrat i no recordava com fabricar ous. Teressin no estava disposada a seguir alimentant aquella bèstia inútil, i com diu la dita que “gallina vella fa bon caldo”, li va tallar el cap i se'n va anar directa a l'olla. La carn aguantaria dies perquè aquell fred congelava fins les raïls dels tarongers i va agafar la pagesia tan desprevinguda que havia gelat tot el género del camp. Fins i tot els tossinos s'havien agafat vacances i ja no elaboraven mesquita de qualitat, de la que feia créixer els alls en porros de la grandària dels que usaven els mamporreros per fer criar els eugues.

L'home de Teressin, Batiste, aquells dies s'havia deixat veure poc per casa. Havia anat a passar el fred al trull de casa el camarada Tomasset. Amb aquella frescor, els canareus feia dies que no s'havien atansat al poble per tastar el ram i l'amfitrió havia de vendre aquella anyada com fos. Així Tomasset es va dedicar a muntar xeres a casa amb els amics a canvi de tragos a cèntim.

Teressin aquell dia s'havia passat tota la tarde fent costura per distraure's. S'havia fet tard, Batiste no arribava i tenia gana. L'olla de caldo estava ultracongelada, la llenya estava humida i no cremava, i no sabia què fer-se per sopar. Així que va decidir fer una bogeria. Sortir a la intempèrie per veure què quedava perdut pel seu hort. Va encendre un cresol, es va cobrir amb una manta com si fos un ponxo mexicà i es va posar la gorra bruta del sindicat que feia servir Batiste per treballar al camp feréstegament.

Aquell hort feia llàstima. Pareixia com si per aquella regió hagués passat una plaga de paràsits i s'ho hagués carregat tot. Estava tot gelat i inservible, ni els moixons volien picotejar aquella porqueria. Del poc que Teressin va poder salvar hi havia: un enciam estopenc, un cogombre i una tomata que, unes hores més baix aquell congelador, se n'haurien anat directes als encants. Teresin va entrar de nou a casa freda com un glaçó i va posar-se a idear com s'ho faria per digerir allò.

Després d'observar detingudament la tomata, que poc li faltava per estar granissada, va decidir ratllar-la i tirar-li un rajolinet d'oli d'oliva per untar-la al pa. En anar a buscar el pa, resulta que estava congelat, i no semblava que anés a canviar d'estat. Cagada de pastoret! Bé, l'aprofitaria per fer la base d'una ensalada moderna. El cogombre aguantava bé, així que el va tallar a trossets menuts per acompanyar la tomata. L'enciam era per tirar a les gallines. Estava fred, destrossat, i amb les fulles gairebé deshidratades després de passar per les urpes de l'hivern. Teressin va pensar que tampoc era tan greu. La Filets era una senyora que es passejava pel poble amb un carretó i es dedicava a vendre greix legal amb forma de mantecados, uns gelats rics en calories de diferents sabors que anaven directes a les cartutxeres, els causants del colesterol al municipi. Si havia sobreviscut a aquelles bombes calòriques, per reciclar un enciam i menjar-se'l en forma de mantecado tampoc li agafaria un infart.

Dit i fet, Teressin aquella nit, tot i el fred que feia, va sopar gelat d'ensalada. Allò va ser un secret que es va quedar en aquella casa. Possiblement si se n'enteressen les amigues, dirien que se li havia girat el cervell. Però bé, la gastronomia ja les té aquestes coses. De tant en tant surt algú que sorprèn, tot i que sigue a casa i accidentalment.

Toni Manel

No hay comentarios:

Publicar un comentario