Visca la contradicció!

Quan René Magritte va pintar aquell objecte que servia per fumar, però que poc tenia a veure amb una pipa, va deixar desconcertats els fanàtics d'art que poc entenien de l'humor de la paradoxa. Vuitanta anys més tard, Europa intervé econòmicament Espanya per salvar els bancs, però segons Rajoy: “No és un rescat”, i Catalunya està construint el camí cap a l'Estat propi, malgrat que segons Mas tampoc és independència. A la Fàbrica Moritz Barcelona tampoc tenien gaire definit en què consistiria la M-STORE, el que sí que tenien molt clar era el que no volien que fos.

Fa prop de dos mesos la FMB va organitzar una preobertura de l'espai on s'instal·larà la futura tenda en què es va posar en venda tot allò que els guiris cerquen comprar quan arriben a Spanien en una típica boutique garrula de platja. Entre souvenirs del toro d'Osborne, tovalloles, flotadors, camisetes, barrets mexicans, parasols i castanyoles, cridava l'atenció una zona discreta –una altra paradoxa– en què hi havia exposades una col·lecció de pel·lícules porno, revistes eròtiques i periòdics de premsa groga anglès. L'esperit de la xaranga i pandereta a dojo! Aquell espai mostrava una imatge totalment contraria a la que pretén ser la Moritz per a Barcelona i Catalunya en general. “Ce n'est pas une boutique”, o almenys no era ni per casualitat la M-STORE que inaugurarem en breu.

Probablement alguns psicòlegs en un futur acusaran la FMB de fomentar la síndrome de Diògenes de molts dels tafaners que van visitar la boutique el darrer dia ja que tal i com anaven arribant, s'emportaven el que més goig els feia. Un servidor té penjats al menjador de casa quatre barrets mexicans, fruit dels darrers moments d'aquella estranya utopia espanyola dins un ambient plenament català.

Per als que no vau passar a batxillejar i fer el friqui, us adjunto algunes de les imatges.

Lo Mascarat

De Les Moles a la Fàbrica Moritz

Encara no he començat a desenvolupar la idea d'aquest post i us he d'admetre que m'està costant. Normalment procuro explicar-vos les meues aventures des d'una visió molt subjectiva, però possiblement aquest asiga l'entrada més personal i sentimental que llegireu.

Quan vaig començar a estudiar periodisme mai hauria dit que acabaria sent un aficionat a la gastronomia, tot un llepafils. Tot va començar quan havent-se evidenciat la crisi econòmica, en un moment determinat, vaig haver de buscar-me una feineta per poder-me guanyar quatre garrofes i guardar-les per al dia de demà, perquè com molt bé diuen: “qui no guarda quan té, no menja quan vol”.

Jeroni Castell em va donar l'oportunitat d'entrar a treballar al restaurant Les Moles (Ulldecona). Com tot ignorant, pensava que allò era un restaurant de “molta bajanada i poc menjar”, però a mesura que les setmanes passaven, poc a poc em vaig impregnar d'aquella estranya aura que corria per dins aquella cuina. Era com un tauler d'escacs en què cada peça tenia una funció. Cada aliment era seleccionat i preparat amb afecte per formar part d'una obra gastronòmica artística i efímera que quedaria plasmada sobre una peça de ceràmica tan senzilla com era un plat. Tot el treball de l'artista acabaria destrossada, o si em permeteu l'expressió, “restaurada”, per un client manyós que la devoraria i acabaria el trajecte a la comuna. Per a molts és una rutina frívola, però si alguna cosa he après aquests anys és que darrera d'un fet tan quotidià com és la necessitat fisiològica bàsica de menjar, hi ha tot un procediment que va més enllà de la preparació dels aliments per ser digerits. Jeroni Castell em va ensenyar que la bona gastronomia ha de ser una experiència divertida i inoblidable. Hauria de formar part de les típiques històries que els iaios expliquen als seus néts. I aquestes experiències són les que m'han ajudat a desenvolupar aquest blog.

Acabats els estudis, arriben els grans canvis. La gastronomia havia perforat profundament en la meua vida i era un sector en què hi havia dedicat moltes hores el meu darrer any de carrera. Per això, el darrer semestre vaig escollir fer les pràctiques a la revista Sàpiens, Cuina i Descobrir, que em donarien cert rodatge en l'àmbit cultural gràcies al privilegi de poder compartir oficina amb periodistes especialitzats en la matèria. Per acabar, necessitava obrir fronteres i establir-me definitivament a Barcelona, on poder seguir formant-me.

Amb el cul a l'aire i el caramel a la boca, el món de la restauració va tornar-me la dedicació de tot un any amb allò que jo tant cercava, un lloc de treball estable en un dels restaurants de referència de Barcelona, un projecte gastronòmic i cultural en etapa d'expansió que cada mes ocupava dues pàgines de les meues revistes de referència. En l'entrevista de treball, el director d'hostaleria em va explicar les característiques de l'empresa que s'adaptaven perfectament al que jo cercava. Em va dir que per a ells era molt important el tracte amb el client i em va matisar que allí cercaven “els millors (cambrers, cuiners...)”. Acabada l'entrevista va decidir donar-me l'oportunitat. Que la Fàbrica Moritz t'obriga les seues portes, sent periodista i sense tindre estudis estrictes d'hostaleria després d'haver-te afirmat que allí “cercaven els millors”, a un l'omple de joia.

L'alegria va anar acompanyada de certa tristesa, ja que el canvi implicava haver d'abandonar el restaurant Les Moles, un projecte del qual em considerava una peça més del seu engranatge i al qual hi havia dedicat hores intentant exprimir alguns dels seus productes periodísticament. El darrer dissabte no hi van faltar les llàgrimes mentre em passaven pel cap els records i anècdotes d'aquells tres anys. Les Moles m'havia ensenyat què era en substància la gastronomia i m'havia donat una de les meues grans amistats.

Ara que han passat gairebé tres mesos d'aquell juliol amb tantes sensacions, ja he assimilat tots els canvis i em torno a sentir preparat per seguir explicant-vos la vida gastrocultural de Barcelona i les meues estimades terres. I com no, narrar-vos què s'hi cou a Ronda Sant Antoni!

Benvinguts a la Fàbrica Moritz Barcelona!

Lo Mascarat  

De formatges i núvols (Nou menú degustació del restaurant Les Moles II)

Llepafils, seguim les històries del nou menú degustacio del Restaurant Les Moles amb una narració que té com a protagonistes dos canareus que, per voler ser més vius que la fam, li acaben donant negoci a un ulldeconenc. Aquí us deixo l'aventura que van viure Frisco i Evaristo una nit en què a Ulldecona s'estava fent l'Adoración Nocturna i van decidir sabotejar la producció d'un magnat dels queviures. 

Formatges garrapinyats d'oliva negra, pera, maçana, quicos i ceba tendra / Núria Itarte

Núvol d'oli d'oliva / Núria Itarte

Formatges malavinguts i espongeta sabotejada

–Me cagon deuna!

–Què fots ara, Evaristo?

–No res! No res!

–I per què crides?

–Res, res... segueix.

–Se mos està fent tard, collona! Para de fer el xona!

–Sí, sí, només que m'ha paregut veure alguna cosa que se movia per aquelles ortigues d'allà...

–Com a molt serà un gat!– va contestar Frisco intentant calmar el camarada que estava excitat.

Frisco lo canalero i Evaristo lo palloc eren dos canareus de soca-arrel. Es coneixien des que els van fer tastar els canalons del bateig ja que eren de la mateixa quinta. Així que van fer-se adolescents van començar a perdre la vergonya robant-li les hòsties consagrades al rector de la Parròquia d'Alcanar quan feien d'escolanets i, als 17 anys, van convertir-se en hòmens de veritat quan Javier lo dels començals se'ls va emportar amb el Seat 600 a la carretera de Sant Carles de La Ràpita per conèixer les virtuts d'una dona. Anys més tard, la  taronja va ser la seua vida; els bous, la seua passió.

En fer-se grandets i tindre unes “perretes” baix la rajola estalviades, van ajuntar patrimoni i van muntar un tinglado de vaques en què a més de crear una marca de llet que pretenia ser hegemònica en tot el territori, també van començar a experimentar en varietats làctiques com formatges, iogurts i fins i tot van elaborar una quallada amb llet de bou. Tot anava sobre rodes, “Llets de lo Canar” trencava fronteres, els volien a congressos, eren coneguts arreu de la província de Tarragona i part del Maestrat, havien rebut condecoracions i totes les canareves volien gitar-se al mateix llit que ells, fins que a un il·luminat d'Ulldecona se li va ocórrer fundar una Central Lletera i així va iniciar una competència que els va fer més mal que si els haguessen arrencat les angines de viu en viu. L'única sortida que tenien era sabotejar el nou projecte que els amenaçava el futur.

Frisco i Evaristo van decidir fer el cop una nit de mitja lluna en què a Ulldecona s'hi feia l'Adoración Nocturna, una marató d'oració per aquells que volien guanyar-se un trosset al cel. Els dos camarades van aprovisionar-se de taronges per nodrir-se durant el viatge, i que recuperarien a la tornada fent una parada a Valldepins. Després de dos hores pedalejant, van arribar a destinació. Es trobaven en un terreny rodejat per una tanca de fusta per evitar que s'escapés el bestiar. Aquell territori estava conquerit per un frondós pinar i al fons, s'hi entreveia el mas del propietari. Comunicat per un caminet de pedres apareixia a uns 200 metres un gran edifici que semblava la NASA, on se suposava que s'hi amagava la fórmula de la Coca-Cola, el que els estava a punt de sentenciar a una vida ajupint el llom per collir taronges de temporada. Els dos camarades veient que no hi havia cap gos solt van saltar la tanca i van dirigir-se cap al gran edifici. A un dels laterals hi havia una finestra a dos metres d'altura entreoberta. Possiblement portaria a l'oficina que els donaria accés a tot el material susceptible a ser analitzat minuciosament per fer-ne una “xonada”.

–Mmmmmmmhhhhppppfffff

–Què collons ha estat això?– va preguntar de nou Evaristo.

–Hòstia! Això ha sonat a...

Els dos camarades van mirar cap al camí i es van trobar un bouet que feia una bona estona que els estava vigilant.

–Mmmmmmmhhhppppfffff– va remugar una cria de bou mentre amb la pota dreta rascava el terra fent força cap enrere com qui anava a envestir.

–Frisco! Ja t'ho deia jo que havia sentit alguna cosa. Fotem el camp d'aquí!

–Hòstia! Un bouet! Fuig d'aquí! Que la provo és al Remei!– va intentar persuadir Frisco al bouet com qui li parla a un xiquet menut.

–Mmmmmmmhhhhpppffff– va fer el bouet disposat a embornar.

Frisco i Evaristo van veure que si no s'espavilaven en entrar al magatzem acabarien anticipant les festes de maig. Van veure que necessitarien pensar-se'n una altra, així que quan el bouet va començar l'esprint, els dos camarades van apretar a córrer per rodejar l'edifici.

–Frisco, que d'aquí no mon sortirem!– va intentar dir Evaristo mentre corria.

–Calla xona! I corre!

A la que portaven dos dules a l'edifici, Frisco ja no podia més. Els esmorzars de cinc duros cada dia al bar del Moreno li havien passant factura amb 87 quilos de greix en canal. Així que va decidir avortar l'objectiu, deixar terra proscrita i tornar-se'n cap a terra promesa, Alcanar. Evaristo, que tenia una mica més de sentit comú que el seu company, encara no li entrava al cap què fotia una bouet per allí solt, així que va decidir fer el que haurien d'haver fet en un primer moment: mirar si la porta gran estava oberta. No va tindre sort, però Frisco, que feia estona que caminava asmàtic intentant amagar-se del bouet per fugir tranquil·lament i tornar a la bicicleta, va veure que darrera l'edifici hi havia contra la mateixa paret, al costat d'un mur de llenya, una porta entreoberta on va decidir amagar-se.

–Xeic! He trobat la nostra porta al cel!– va dir a Frisco mentre entraven per aquella porta.

De sobte van sentir una porta que s'obria al carrer.

–Me cagon Déu! Qui toca els collons a n'estes hores!... Plàcido! Ja està bé de corrillos! Me cagon los collons! Te fotré capat!... Cap al corral! Hòstia!– va cridar el suposat amo d'aquell xiringuito.

Frisco i Evaristo veient que s'havien colat a la cel·la d'aquell bouet i que no tardaria en fer-los companyia, van sortir-ne per amagar-se a un altre lloc d'aquell gran edifici. Quan el ramader ja havia tancat a Plàcido a la seua respectiva habitació, els dos canareus van visualitzar la situació. S'havien amagat darrera unes caixes de botelles de vidre buides ubicades al fons de la nau. Aquell edifici era multiusos. Servia d'estable, de magatzem, de celler, de refineria d'oli i fins i tot de botiga de queviures a l'engròs, tal i com van poder indagar després d'apreciar el que semblava una caixa registradora sobre un escriptori al costat de la porta principal. Era una espècie de cooperativa però a petita escala. A la banda esquerra de l'edifici, des d'on estaven els dos canareus, s'hi veien tot de cel·les individuals amb vaques, i al fons, en cel·les més grans, hi havia Plàcido i un semental que segons especificava un cartellet rebia el nom de Galindo.

La nau tenia dos passadissos dividits per una filera de cinc dipòsits menuts i un de gran. Suposadament hi devien guardar llet. Contra la banda dreta de l'edifici hi havia tot el que calia per a mantindre tot un poble en cas de conflicte armat amb els veïns. Al costat de les botelles buides hi havia bàsquets d'hortalisses: tomàquets, safranòries, cogombres, primentons, auberginyes, cols, cebes... els seguien els sacs amb llegums i fruits secs: faves, tramussos, cacaus, avellanes, panís, xufes de València... Més avant apareixien dotzenes de basquets apilats plens d'olives negres i arbequines. El producte del camp acabava amb una secció de fruites amb tres dotzenes de basquets que contenien taronges, mandarines, peres, maçanes i raïm.

A un dels cantons d'aquella nau, hi havia una sala tancada, que els dos canareus van anar a obrir pensant-se que hi trobarien la caixa forta, i els va aparèixer el paradís de Sangonereta. Pernils, fuets, botifarres, cecines... i quatre botes enormes de vi que van aprofitar l'avinentesa per tastar.

Finalment, prop de l'entrada, hi havia tot de caixes embalades que pareixien ser l'última remesa de queviures acompanyada d'un document que l'encarregat s'havia oblidat d'arxivar.

“Benvolgut cosí,

T'envio tot allò que m'havies demanat segons la llista que me vas passar. No t'he pogut portar ceregumil pal bou, però no patixques que dilluns t'envio el viatjant que ha d'anar a Castelló i ha de passar per Ulldecona. Espero que en lo que t'envio ne tingues suficient per repartir entre les botigues.

De “pienso” te'n deixo més que menos, no saps mai quan te'n pot faltar.

Fede”

Adjuntat al paper amb una grapa hi havia la llista del que, suposadament, Fede havia enviat. Frisco va posar-se a llegir-la:

“Llista

-100 quilos de farina

-5 quilos de llevat

-40 quilos de sal

-6 caixes de cua de peix en pols

-4 caixes de puré de pataca en pols

-200 quilos de “pienso” per als animals”

–Galindooooo... Xeic Galindo! Quina collonada que tens! Deus viure com un marquès– deia Evaristo mentre li colpejava el coll amb la mà ben oberta.

–Que fots ara, Evaristo? Deixa't de xonades, que no estem per hòsties!– va cridar-li l'atenció Frisco que estava llegint la llista d'allò que el propietari de l'edifici havia demanat al cosí.

–Sí, però el que jo no sabia és que a Aldicona hi havia un cacic d'este calibre. En tot el que hi ha per aquí podríem viure de la bicoca un bon temps. Jo, per mi, agafaria un rastre de botifarres, dos o tres pernils, ompliria tres o quatre botelles de carretell i mos ho fotem en quatre tordets i trenques a la barraca de Joseret.

–Que no te'n recordes a què hem vingut aquí?

–Però no veus Frisco que això és massa per a tu i per a mi? Que ja ens estem fent grans... Que potser hauríem de fer un pensament i mirar per la jubilació. Este tio té muntat un xiringuito que va molt més enllà d'este poble de beatos. Encanta't que no vulgue vindre a Alcanar!

–No me diràs que després de la quilometrada que hem pegat, haver-mos desllomat, deixar-mos les cames en la bicicleta i córrer com a condemnats davant lo bouet, ara mon anirem en un pernil a l'esquena?!

–I què vols fer? Matar les vaquetes per a que no facen més llet? O emportar-mos a Galindo i a Placido a Alcanar i els estrenem a la provo?

–Millor! Sabotejarem la producció d'esta nau sense que se n'entere el propietari i així reduirem la qualitat dels seus aliments.

–I?

–Natros baixarem preus als nostres làctics, que seran de millor qualitat i rebentarem el mercat. Quan l'haurem obligat a deixar el negoci de la llet, tornarem a tindre el monopoli i “Llets de Lo Canar” tornarà a triomfar. Ahahahahahahahahaha!

–Collons Frisco. No sabia que erets tan maquiavèlic. Me fas temor i tot! Permet-me interrompre't un moment per dir-te que si te penses que només sabotejant la llet arruïnarem a n'este home, vas arreglat. Si no viu de la llet, viurà de portar les vaquetes a córrer per les placetes, sinó de la venda d'aliments que compra i torna a vendre després... No veus que no tenim res a fer?

–Mira, ja n'estic fart del teu pessimisme. Anem a rebentar-ho tot!

–No havíem quedat que no se n'enteraria?

–Farem compte que ha estat un accident. Jo vaig a batxillejar el gran dipòsit i tu mira els dipòsits del passadís central, a veure què podem fer.

–Va pos!

Els dos amics van dirigir-se amb presses cap als seus objectius per fer-ne una inspecció minuciosa. Evaristo va veure que als cinc dipòsits del centre d'aquella nau hi havia llet en procés de fermentació.

–Frisco! Aquí volen fer cabrales! Hi ha poca llet per dipòsit. Me penso que este tio fa com natros. La llet que li caduca la fot aquí dins per a formatges. Tampoc va nàixer ahir!

Mentre, Frisco inspeccionava el dipòsit més gran. Hi havia una espècie de grifo que va obrir i d'on en va sortir un rajolinet d'oli.

–Pareix que este tio és polifacètic i li agrada tocar totes les petxines. A n'este dipòsit hi ha oli. També fa servir esta nau de molí.

–Bé, i què fem?– va preguntar Frisco.

–Estos dipòsits seran la ruïna del seu negoci. Mira si trobes alguna cosa per tirar a dins. Si hi ha oli, també hi haurà sansa... Tira'n...

–Què dius? Es notarà molt!

–Tu calla i busca! Que aquí només penso jo!

Prop de l'entrada hi havia una espècie de trampa de fusta sospitosa de guardar les restes de les olives i, efectivament, Evaristo ho va corroborar, era una fossa. Frisco s'havia enfilat dalt del depòsit d'oli i n'havia destapat la boca.

–A n'este forat queda una mica d'olivada. Segur que li han tret la merda fa poc. No en tinc prou per sabotejar tots els dipòsits. Què faig amb els altres?– va preguntar Evaristo.

–Jo que sé! Tira el primer que trobes! Allí tens per triar!

Evaristo va improvisar. Al primer dipòsit li va tirar una poalada de sansa. Per al segon, va rebatre un parell de vegades un sac de cebes tendres contra la paret, i les va tirar una darrera de l'altra. Per al tercer, va apostar per un basquet de peres, i ja que s'hi havia posat, en va tirar un altre de maçanes per al quart. A l'última li va tirar un sac de panís.

Mentre, Frisco s'havia enfilat dalt del depòsit més gran i havia aconseguit obrir la boca superior per veure quin era el seu contingut.

–Me cagon les hòsties que beneïa el Cardenal Gomà! Quasi que no queda oli!– va cridar Frisco.

–Ja t'ho deia jo que havíem vingut per a no res!

–Pos no em dóna la gana!

–I què faràs?

–Allarga aquella mànega d'allà que penso omplir-li el dipòsit d'aigua i li enviaré el poc oli que li queda a prendre pel cul!

Evaristo va seguir les ordres del seu camarada i quan ja portava un minut mirant com baixava el xorro d'aigua i el dipòsit no s'omplia va dir-li:

–Escolta Frisco. Però que no te n'adones que si hem d'esperar a que s'omple el dipòsit aquí mos hi podem estar fins demà? Que esta gent d'Aldicona se les tenen totes muntades! I se mos farà de dia! I encara li faràs un favor perquè li rentaràs el dipòsit.

–També tens raó...– en això que Frisco es va quedar mirant cap al cantó de la nau on hi havia les caixes que Fede havia portat. El canareu estava excitat, tenia els ulls fora de les òrbites i va començar a fregar-se les mans.

–Te passa algo Frisco? M'estàs fent patir!

–Calla xona! Comença a portar-me les caixes de cua de peix! D'aquí no me'n vaig jo sense embossar-li el dipòsit de l'oli! Li convertirem el poc d'oli en aigua que queda en gelatina i haurà de baixar i arromangar-se. Tu ves portant les caixes i tirant la pols que jo ja m'encarregaré de remenar...

Evaristo va creure pensant que al seu company li havia baixat la sang del cap i un cop van haver acabat la missió, van decidir sortir.

–I ara per acabar, ja que estos falduts no tenen bous fins al mes de setembre, a la Pietat, li deixarem un regal per a que pugue torejar. Tu comença a obrir les portes dels bous de la part de dalt que jo ja obriré les de les vaquetes.

–I això per a?

–Per a que envien la nau a prendre pel cul i li toque tornar a invertir. Vinga que ja ve l'albada i els moixons comencen a cantar!

–Tens més perill que una truja solta!

Dos mesos més tard d'aquella canarevada, Frisco i Evaristo estaven al café del Moreno fent un caraquillo quan va entrar Nasco lo dels iguals.

–Me cagon deuna! El traficant d'Aldicona li ha pegat per posar-se a vendre històries d'estes modernes que agraden als de Barcelona i s'està fent d'or.

–Com? Com? Com? Què mos estàs dient?– va preguntar Frisco.

–Sí, sí. S'ha posat a vendre formatges en gustos exòtics i llepolies d'oli. Se veu que fa núvols i cotxinades rares que ja sabeu que als de per allí dalt els tornen imbècils. Diuen que se vol muntar un restaurant.

–No m'ho puc creue... – va dir Evaristo mentre se li escapava el riure per baix el nas veient a Frisco que s'estava posant roig.

–Pos això! Que ha triomfat! Se veu que va parar un mes total a producció i va deixar descansar els animals. Un dels bous se va escapar, la mala bèstia va assaltar totes les vaques i les va deixar a totes prenyades. Amb el que guanyarà de la venda de tot el que criaran els animals, diuen les males llengües que se vol muntar un altre tinglado a Amposta. Jo de vatros començaria a fer un pensament.

Toni Manel

Un xut de greix per Carnaval

Les societats han adaptat la gastronomia al leitmotiv de les festivitats culturals. I com no podia ser d'altra manera, la festa de carnaval, que ve acompanyada de disbauxa, ens invita a tirar la dieta per la borda amb el Dijous Llarder.

Aquest cap de setmana a ma mare no sé si li ha baixat el sant del cel o és que estava inspirada, però divendres per la nit quan vaig arribar a casa vaig trobar-me totes aquelles delícies culinàries que tant m'agraden damunt la taula. Cebetes caramelitzades, escalivada a la brasa, m'havia comprat una caixeta de pastissets i vaig trobar tots els preparatius per fer les “Pilotes de Carnaval”. A ella li agrada la cuina, i a mi que cuinen per a mi, així que ens vam posar d'acord. Vaig telefonar-la el passat dimecres per preguntar-li si aquest any faríem pilotes, i em va dir que no. M'havia enganyat, però ja sabia que tenia tantes ganes de fer-ne, com jo de menjar-ne, així que ahir de tarda ens hi vam posar.

Les “Pilotes de Carnaval” a efectes pràctics són unes delicioses injeccions de greix en vena. Estan fetes d'una recepta popular elaborada a base d'ingredients als quals tothom hi tenia abast fa mig segle –important perquè fins i tot els més pobres en podien fer– i que els pagesos s'emportaven al camp com a reforç alimentari per treballar. Una sola pilota contenia el xut de nutrients que acabarien suant de sol a sol. Es tracta d'un aliment dolç, consistent i embafós, que cal menjar amb calma perquè amb golosia pot obstruir-nos l'esòfag (a un li ha passat i s'arregla a base de glops d'aigua). I si s'acompanya amb un gotet d'anís o de calmant, millor que millor!

Voleu saber com fer-ne?

Prepareu:

• 600 grams de pa ratllat
• 500 grams de sucre
• 200 grams de seguí de porc
• 2 bosses de panses
• 2 bosses de pinyons
• 6 ous
• Un manoll d'alls tendres
• Cinc rames de julivert

Procediment:

1. Avoquem en un bol el pa ratllat, el sucre, les panses i els pinyons, i comencem a trossejar els alls tendres i el julivert.

2. Posarem el seguí a escalfar en una cassoleta i un cop desfet l'abocarem a la mescla del pa ratllat.

3. Hi afegirem els ous i ho mesclarem per tal que ens quede una massa compacta.

4. Agafarem la proporció de massa que ens interesse i farem les diferents pilotes aproximadament de la grandària d'un puny.

Alguns per Twitter i Facebook preguntaven si calia fregir-les o posar-les al forn. A casa meua ens les mengem "crues", sense cap tipus de cocció.Tal i com surten del bol se'n van a la boca. Imagino que cada família n'adapta la recepta. A sota podeu comentar les particularitats de les vostres pilotes (de carnaval).


A menjar!

Llepafils, aprofito aquesta entrada per donar-vos dues notícies: una de bona i una de dolenta. La bona és que aquest blog va estar creat per dos estudiants amants de la gastronomia dintre l'assignatura de Periodisme Online. Després d'aquest semestre que hem conviscut amb tots vosaltres, amb alegries, farteres, delícies, menjars copiosos, descobriments, cuiners, gastrònoms, ehferificahionh, tradicionalitat i grans restaurants de Barcelona, us podem dir que hem superat l'assignatura amb èxit. La dolenta és que l'Anna abandona el vaixell per falta de temps i jo, el Toni, em convertiré en el vostre informador exclusiu a partir d'ara. Potser més endavant apareix un nou col·laborador/a, qui sap! Sigue com sigue, els que tenim el morro sofisticat seguirem explicant-vos les nostres històries. Siguem un, o dos.

Toni Manel

Mantecado d'ensalada (Nou menú degustació de Les Moles I)

El restaurant Les Moles i el Racó del Llepafils aquest any vos volem presentar el nou menú degustació del restaurant d'una forma diferent. A més a més d'assaborir-lo amb les vostres llengues privilegiades, també el viureu. I és que hem decidit crear una sèrie d'històries per tal que els plats vos siguen més apetitosos i interessants. Vos fem l'avanç d'un dels plats amb un dels nostres relats folklòrics! Esperem que us agrade!

Mantecado d'ensalada

Era l'hivern de 1952, també conegut com l'any de la gelada i fotia un fred de collons. La gent d'Ulldecona, que de beneits no en tenien res, s'havien amagat tots a casa en mantes i llençols i s'aplegaven en petites comitives al voltant dels brasers mentre respiraven aire sota zero que els congelava la pulmonada. No és que la gent s'hagués fet sociable, sinó que la sociabilitat era un recurs per fer passar ràpid les hores i distraure's d'aquell pensament fresquet que cada vegada era més intens.

El metge del poble només feia que anar casa per casa, amb els peus gelats com els d'un mort, visitant els pobres xiquets que havien arreplegat pneumònia per anar descalços per casa. I els que no estaven dolents, havien d'aguantar les aventures i desventures dels vells al costat de la xemeneia mentre torraven sardina i primentó.

Moltes parelles van optar per hivernar al llit coberts amb quatre mantes i acompanyades d'un orinal per no haver-se de gelar el cul a la comuna. Aquells dies al llit van ser molt fructífers: Entre converses i dormides, hi havia les constants expressions d'amor que es van traduir amb un increment de la natalitat local nou mesos després d'aquell hivern de l'any 1952 de Nostre Senyor.

Aquest no va ser el cas de Teressin, dona de 53 anys, casada des que havia complert la majoria d'edat. Vivia a les afores del poble, en una caseta de camp, i una tarde de dissabte s'havia quedat tota sola com una animeta del purgatori. Tenien una gallina moruna al corral, d'unes quantes primaveres, que amb aquella gelada s'havia desconcentrat i no recordava com fabricar ous. Teressin no estava disposada a seguir alimentant aquella bèstia inútil, i com diu la dita que “gallina vella fa bon caldo”, li va tallar el cap i se'n va anar directa a l'olla. La carn aguantaria dies perquè aquell fred congelava fins les raïls dels tarongers i va agafar la pagesia tan desprevinguda que havia gelat tot el género del camp. Fins i tot els tossinos s'havien agafat vacances i ja no elaboraven mesquita de qualitat, de la que feia créixer els alls en porros de la grandària dels que usaven els mamporreros per fer criar els eugues.

L'home de Teressin, Batiste, aquells dies s'havia deixat veure poc per casa. Havia anat a passar el fred al trull de casa el camarada Tomasset. Amb aquella frescor, els canareus feia dies que no s'havien atansat al poble per tastar el ram i l'amfitrió havia de vendre aquella anyada com fos. Així Tomasset es va dedicar a muntar xeres a casa amb els amics a canvi de tragos a cèntim.

Teressin aquell dia s'havia passat tota la tarde fent costura per distraure's. S'havia fet tard, Batiste no arribava i tenia gana. L'olla de caldo estava ultracongelada, la llenya estava humida i no cremava, i no sabia què fer-se per sopar. Així que va decidir fer una bogeria. Sortir a la intempèrie per veure què quedava perdut pel seu hort. Va encendre un cresol, es va cobrir amb una manta com si fos un ponxo mexicà i es va posar la gorra bruta del sindicat que feia servir Batiste per treballar al camp feréstegament.

Aquell hort feia llàstima. Pareixia com si per aquella regió hagués passat una plaga de paràsits i s'ho hagués carregat tot. Estava tot gelat i inservible, ni els moixons volien picotejar aquella porqueria. Del poc que Teressin va poder salvar hi havia: un enciam estopenc, un cogombre i una tomata que, unes hores més baix aquell congelador, se n'haurien anat directes als encants. Teresin va entrar de nou a casa freda com un glaçó i va posar-se a idear com s'ho faria per digerir allò.

Després d'observar detingudament la tomata, que poc li faltava per estar granissada, va decidir ratllar-la i tirar-li un rajolinet d'oli d'oliva per untar-la al pa. En anar a buscar el pa, resulta que estava congelat, i no semblava que anés a canviar d'estat. Cagada de pastoret! Bé, l'aprofitaria per fer la base d'una ensalada moderna. El cogombre aguantava bé, així que el va tallar a trossets menuts per acompanyar la tomata. L'enciam era per tirar a les gallines. Estava fred, destrossat, i amb les fulles gairebé deshidratades després de passar per les urpes de l'hivern. Teressin va pensar que tampoc era tan greu. La Filets era una senyora que es passejava pel poble amb un carretó i es dedicava a vendre greix legal amb forma de mantecados, uns gelats rics en calories de diferents sabors que anaven directes a les cartutxeres, els causants del colesterol al municipi. Si havia sobreviscut a aquelles bombes calòriques, per reciclar un enciam i menjar-se'l en forma de mantecado tampoc li agafaria un infart.

Dit i fet, Teressin aquella nit, tot i el fred que feia, va sopar gelat d'ensalada. Allò va ser un secret que es va quedar en aquella casa. Possiblement si se n'enteressen les amigues, dirien que se li havia girat el cervell. Però bé, la gastronomia ja les té aquestes coses. De tant en tant surt algú que sorprèn, tot i que sigue a casa i accidentalment.

Toni Manel

Mort Súbita, cervesa elaborada amb gerds

Llepafils! Hi ha persones que no soporten el formatge, n'hi ha que no aguanten les verdures, d'altres tenen mania als fruits secs i a mi no em fa el pes la cervesa. Alguns diuen que és qüestió d'acostumar-s'hi, malgrat tot, la cervesa i jo encara no som amics. Imagino que el meu cos, molt intel·ligent ell, preveu que un vici d'aquest tipus acabaria visualitzant una panxa cervesera i com encara em queden anys per lluir tipus, intenta resistir-se.

Ahir però, vaig fer una excepció. Per despedir-me de la vida social, vaig sortir a la taberna barcelonina Sonora, prop de Marina. Jo pensava que totes les cerveses eren, sinó iguals, per l'estil. Però un bon amic em va aconsellar tastar la "Muerte Súbita". Un nom una mica suggerent, tenia nom de cóctel. De per si no em feia gaire el pes, però com un dia em vaig prometre que no moriria sense tastar-ho tot, vaig decidir donar-li una nova oportunitat a la cervesa. 

Certament me va sorprendre. Es tracta d'una cervesa importada d'Alemania, dolça i afruitada, elaborada a partir de gerds, molt agradable al paladar i no gens pesada. Em va recordar el lambrusco, però conservant una pinzellada d'amargor de la cervesa, que no passava desapercebuda. Vaig descobrir el sant grial! El problema que tenia amb la cervesa no era que no la soportés, sinó que era massa amarga i aficionat com sóc al dolç... Evidentment no m'hi vaig poder resistir! 

Si la veiéssem presentada en copa, apreciaríem el seu color granat amb tonalitats púrpures. Com tota cervesa, deixa una fina espuma imprescindible aromatitzada amb gerds. No s'hi identifiquen bombolles gràcies a la seua escassa gasificació. Un cop a la boca es fa d'assaborir i ens deixa el paladar ben dolç. Em recordà al Mr Peeper, una beguda americana semblant a la Coca-Cola, amb gust a gerds. Els més cervesers potser consideraran que el seu sabor es distorsiona massa de la cervesa original. Per a una persona no gens aficionada a la cervesa, us asseguro que l'ànima la conserva, ja que aquella amargor que tant em desagrada hi és present. 

I com a curiositat de la Mort Subite, dir-vos que és de fermentació espontània. No s'inoculen amb llevat, sinó que s'exposa directament a la flora autòctona de la regió de Pajotten (Alemanya). Degut a això, la cervesa no es pot elaborar a l'estiu, ja que la flora bacteriana disminueix al llarg d'aquesta etapa. La fermentació es produeix lentament a uns 25º durant tres o quatre mesos. 

Si voleu planejar una nit romàntica i voleu sorprendre algú, aposteu per la Mort Subite. No és que siga afrodisiaca, però més elegant que una cervesa convencional ho és.

El racó del llepafils - Toni Manel

El millor remei per a l'estrès

Ni massatges, ni flors de Bach, ni infusions! Si la goma de la vostra nevera comença a perdre adhesió, si veieu que el nivell de queviures només fa que disminuir, si veieu que els vostres quilos estan començant a augmentar considerablement, és indici que esteu en època d'exàmens. 

Acabo d'arribar a Ulldecona fa un bon rato i el primer que he fet és satisfer el meu desig d'ingerir alguna cosa dolça del meu territori. Equiliquà! Aquí arriba aquesta magnífica presentació en cartró que inclou una rajola de xocolata negra, de les de tota la vida. Dur com una pedra, és la millor arma si li vols obrir el cap a algú sense deixar-ne proves. Si mai a un xiquet vostre se li mou una dent i li falta res per a que li caigue, aquí teniu el millor remei! L'enganyeu, li demaneu que li pegue un mosset, i la naturalesa farà la resta. 

Creo és una marca de xocolata elaborada a Tortosa i destaca per ser una mescla de cacau amb abundant sucre i farina d'arròs. El resultat és una tauleta de xocolata negra amb una fina dolçor que s'acaba de potenciar quan se t'ha desfet a la boca. El recobriment es fa difícil de mossegar per la seua duresa, però un cop la queixalada ha perforat la superfície, no costa gens de desfer per la seua base elaborada de farina d'arròs. 

La xocolata Creo és interessant menjar-la desfeta per tal de degustar-la sense esforços, o bé per amotllar-la al nostre gust depenent del postre que vulguem elaborar. Aquí us deixem una imatge d'un homenatge que en fa Les Moles. 

Aquesta entrada, però, no és de bades. La meua companya Anna i jo ens trobem sota els símptomes de l'estrés que causen els exàmens, així que ens agafem uns dies de descans. Però no us preocupeu. Com Terminator, tornarem!

Toni Manel - El racó del llepafils

Coca de Sant Antoni

Moltes felicitats Toni! Gràcies, gràcies, gràcies! Molt amables. Sense vosaltres no seria res... (No me calen ni iaios ni padrins).

Avui és d'aquells dies en què després de passar tot el dia pel carrer, arribes a casa, te trobes a tan germana i te diu: "Felicitats". I tu dius: "Felicitats de què?". I ella te contesta: "És el teu sant!". Aaaaaah! Alerta! No hi havia caigut!

Avui us presentem un altre dolç. Ja sabem que ens estem fent pesats amb el dolç, però estem en etapa d'exàmens i ja sabeu que necessitem extranutrir-nos. Us presentem la coca de Sant Antoni, sobretot per als aficionats a l'anís. Us expliquem com fer-les.

Poseu en un bol mig litre d'oli d'oliva, mig litre d'anís, us aconsellem el Marie Brizard, un quart de quilo de sucre i quatre rovells d'ou. 

Remenarem sense parar fins que ens quede una massa homogènia i després hi anirem afegint poc a poc la farina fins que la massa siga consistent i es desapegue de les parets del bol. 

Arribats fins aquest punt, traurem la massa del recipient i l'amassarem amb les mans, partint-la després fins fer coques d'un gruix de poc menys d'un centímetre i al voltant d'un diàmetre. 

Les col·locarem en una llanda al forn i les courem fins que queden ben doradetes. Quan les haguem tret les cobrirem generosament amb sucre i cap a l'estòmag! 

Des d'aquí ens solidaritzem amb els que estan amb exàmens també i amb els que fan dieta per tal de reduir aquells quilets que van guanyar durant el Nadal.

Toni Manel - El racó del llepafils

La pastisseria a casa

Llepafils, des del nostre blog volem fer un crida a tots aquells que voleu ser creatius a la cuina però no trobeu, a vegades, l'ocasió ni els mitjans per fer-ho. La cuina pot ser molt divertida, com tambe ho és descobrir nous establiments on fer un àpat, i des d'aquí us animem a comprovar-ho.

Una de les maneres de ser més creatius i d'aprendre les tècniques culinàries és a través de l'elaboració de postres. Sí, sí, aquells mateixos que podem trobar a les pastisseries els podem elaborar nosaltres mateixos des de casa. Actualment, gairebé tot el que us podeu plantejar d'elaborar ho podeu trobar a Internet en forma de receptes que, en general, solen ser força correctes.

Fa uns dies, en plena inspiració, vam decidir provar una recepta de lioneses de crema. Amb menys d'una hora per elaborar la crema i menys de deu euros gastats en ingredients (llet, farina, maizena, sucre, canyella, vainilla, ous i llimona), vam aconseguir una bona font de crema per anar-hi sucant el pa. Aleshores, vam elaborar la pasta de la lionesa en un temps d'una hora aproximada i uns bons minuts de forn. 

El resultat és increïble: vint lioneses saboroses i sanes per compartir amb la família i amics, i per molts pocs diners. La millor recompensa, però, es comprovar com tu mateix has pogut elaborar un producte com els que venen als establiments. Això no té preu, i els que ho heu fet ja coneixeu aquesta satisfacció! 

Fins demà Llepafils!

Taps dolços de Cadaqués

Va ser un estiu de fa un parell d'anys. Estava realitzant una tasca d'investigació local que em va portar tot l'estiu de bòlid. S'aproximava el mes de setembre i necessitava desconnectar abans de reiniciar les classes, així que vaig decidir agafar-me unes minivacances i marxar a l'altra punta de Catalunya, concretament a Figueres, per tal de prendre aire fresc, visualitzar un altre clima i, de passada, visitar la casa d'un dels meus artistes surrealistes preferits, Salvador Dalí, a Portlligat.

Per anar-hi vam tirar-nos prop d'una hora per una mala carretera plena de corbes i en mal estat fins arribar a Cadaqués, i un cop allí, vam empalmar amb una altra carretera que ens va portar fins a Port Lligat. Visitada la casa, vam tornar per dinar a Cadaqués. Passejant, passejant vam passar per davant una pastisseria que tenia a l'aparador una mena de taps de suro presentats en una caixeta. Tot poble té el seu dolç típic i Cadaqués té aquella mena de taps. Curiós com era vaig comprar-ne un parell de caixetes, una per al viatge (perquè sóc un llepol) i l'altra per als de casa.

La textura era bastant tova, feta amb pa de pessic i coberts amb sucre glaç. La idea és començar per la part gruixuda del tap, la més dolça, i acabar pel cul que és la base. Per si sols ja són deliciosos, però a la pastisseria em van recomanar acompanyar-los d'almivar. És un postre fàcil de digerir i no omple gens.

Així que ja ho sabeu, si passeu per Cadaqués, no us en aneu sense una caixeta de taps ;)

Toni Manel - El racó del llepafils

Seità, la carn vegetal

Sabíeu que amb farina i aigua és possible realitzar un aliment tan complert com el seità? Pels que no el coneixeu, aquesta és la denominada "carn vegetariana" i des del Racó del Llepafils us el volem presentar com una aposta diferent per al vostre menú diari.

El seità és el resultat de l'ebullicó del gluten de blat amb els ingredients que vulgueu, entre ells la salsa de soja i l'alga kombu, de manera que obtindreu un aliment ric en sals minerals, proteïnes i aminoàcids essencials. A més de la obtenció de manera manual, treballant la farina amb aigua per aquells que us agrada fer de cuinetes, també el podeu comprar ja elaborat a nombroses botigues i supermercats.

La història d'aquest aliment comença a la Xina i antigament se la denominava el menjar de Buda. El seu recorregut passa per Corea, Rússia, Orient Mitjà i altres països asiàtics fins arribar a les nostres mans a dia d'avui. En concret, es va començar a introduir als Estats Units de la mà dels vegetarians però actualment el consumeix un gran nombre de població.

Des del Racó us animem a tastar-lo, i encara més, a fer-lo vosaltres mateixos. El gran ventall de preparacions que permet segur que us sorprendrà, i a la vegada aprendreu nous estils de fer cuina. Properament us indicarem alguns plats senzills que podeu realitzar amb aquesta "carn" diferent!

Ja ho sabeu, no tot és carn o peix...també hi ha seità!