
Quan vaig començar a estudiar
periodisme mai hauria dit que acabaria sent un aficionat a la
gastronomia, tot un llepafils. Tot va començar quan havent-se
evidenciat la crisi econòmica, en un moment determinat, vaig haver
de buscar-me una feineta per poder-me guanyar quatre garrofes i
guardar-les per al dia de demà, perquè com molt bé diuen: “qui
no guarda quan té, no menja quan vol”.
Jeroni Castell em va donar
l'oportunitat d'entrar a treballar al restaurant Les Moles
(Ulldecona). Com tot ignorant, pensava que allò era un restaurant de
“molta bajanada i poc menjar”, però a mesura que les setmanes
passaven, poc a poc em vaig impregnar d'aquella estranya aura que
corria per dins aquella cuina. Era com un tauler d'escacs en què
cada peça tenia una funció. Cada aliment era seleccionat i preparat
amb afecte per formar part d'una obra gastronòmica artística i
efímera que quedaria plasmada sobre una peça de ceràmica tan
senzilla com era un plat. Tot el treball de l'artista acabaria
destrossada, o si em permeteu l'expressió, “restaurada”, per un
client manyós que la devoraria i acabaria el trajecte a la comuna.
Per a molts és una rutina frívola, però si alguna cosa he après
aquests anys és que darrera d'un fet tan quotidià com és la
necessitat fisiològica bàsica de menjar, hi ha tot un procediment
que va més enllà de la preparació dels aliments per ser digerits.
Jeroni Castell em va ensenyar que la bona gastronomia ha de ser una
experiència divertida i inoblidable. Hauria de formar part de les
típiques històries que els iaios expliquen als seus néts. I
aquestes experiències són les que m'han ajudat a desenvolupar
aquest blog.
Acabats els estudis, arriben els grans
canvis. La gastronomia havia perforat profundament en la meua vida i
era un sector en què hi havia dedicat moltes hores el meu darrer any
de carrera. Per això, el darrer semestre vaig escollir fer les
pràctiques a la revista Sàpiens, Cuina i Descobrir,
que em donarien cert rodatge en l'àmbit cultural gràcies al
privilegi de poder compartir oficina amb periodistes especialitzats
en la matèria. Per acabar, necessitava obrir fronteres i establir-me
definitivament a Barcelona, on poder seguir formant-me.
Amb el cul a l'aire i el caramel a la
boca, el món de la restauració va tornar-me la dedicació de tot un
any amb allò que jo tant cercava, un lloc de treball estable en un
dels restaurants de referència de Barcelona, un projecte gastronòmic
i cultural en etapa d'expansió que cada mes ocupava dues pàgines de
les meues revistes de referència. En l'entrevista de treball, el
director d'hostaleria em va explicar les característiques de
l'empresa que s'adaptaven perfectament al que jo cercava. Em va dir
que per a ells era molt important el tracte amb el client i em va
matisar que allí cercaven “els millors (cambrers, cuiners...)”.
Acabada l'entrevista va decidir donar-me l'oportunitat. Que la
Fàbrica Moritz t'obriga les seues portes, sent periodista i sense
tindre estudis estrictes d'hostaleria després d'haver-te afirmat que
allí “cercaven els millors”, a un l'omple de joia.
L'alegria va anar acompanyada de certa
tristesa, ja que el canvi implicava haver d'abandonar el restaurant
Les Moles, un projecte del qual em considerava una peça més del seu
engranatge i al qual hi havia dedicat hores intentant exprimir alguns
dels seus productes periodísticament. El darrer dissabte no hi van
faltar les llàgrimes mentre em passaven pel cap els records i
anècdotes d'aquells tres anys. Les Moles m'havia ensenyat què era
en substància la gastronomia i m'havia donat una de les meues grans
amistats.

Benvinguts a la Fàbrica Moritz
Barcelona!
Lo Mascarat
Un gaudi passejar-se per aquest blog.
ResponderEliminar