Llepafils, seguim les històries del nou menú degustacio del Restaurant Les Moles amb una narració que té com a protagonistes dos canareus que, per voler ser més vius que la fam, li acaben donant negoci a un ulldeconenc. Aquí us deixo l'aventura que van viure Frisco i Evaristo una nit en què a Ulldecona s'estava fent l'Adoración Nocturna i van decidir sabotejar la producció d'un magnat dels queviures.
Formatges garrapinyats d'oliva negra, pera, maçana, quicos i ceba tendra / Núria Itarte
Núvol d'oli d'oliva / Núria Itarte
Formatges malavinguts i espongeta sabotejada
–Me cagon deuna!
–Què fots ara, Evaristo?
–No res! No res!
–I per què crides?
–Res, res... segueix.
–Se mos està fent tard, collona! Para de fer el xona!
–Sí, sí, només que m'ha paregut veure alguna cosa que se movia per aquelles ortigues d'allà...
–Com a molt serà un gat!– va contestar Frisco intentant calmar el camarada que estava excitat.
Frisco lo canalero i Evaristo lo palloc eren dos canareus de soca-arrel. Es coneixien des que els van fer tastar els canalons del bateig ja que eren de la mateixa quinta. Així que van fer-se adolescents van començar a perdre la vergonya robant-li les hòsties consagrades al rector de la Parròquia d'Alcanar quan feien d'escolanets i, als 17 anys, van convertir-se en hòmens de veritat quan Javier lo dels començals se'ls va emportar amb el Seat 600 a la carretera de Sant Carles de La Ràpita per conèixer les virtuts d'una dona. Anys més tard, la taronja va ser la seua vida; els bous, la seua passió.
En fer-se grandets i tindre unes “perretes” baix la rajola estalviades, van ajuntar patrimoni i van muntar un tinglado de vaques en què a més de crear una marca de llet que pretenia ser hegemònica en tot el territori, també van començar a experimentar en varietats làctiques com formatges, iogurts i fins i tot van elaborar una quallada amb llet de bou. Tot anava sobre rodes, “Llets de lo Canar” trencava fronteres, els volien a congressos, eren coneguts arreu de la província de Tarragona i part del Maestrat, havien rebut condecoracions i totes les canareves volien gitar-se al mateix llit que ells, fins que a un il·luminat d'Ulldecona se li va ocórrer fundar una Central Lletera i així va iniciar una competència que els va fer més mal que si els haguessen arrencat les angines de viu en viu. L'única sortida que tenien era sabotejar el nou projecte que els amenaçava el futur.
Frisco i Evaristo van decidir fer el cop una nit de mitja lluna en què a Ulldecona s'hi feia l'Adoración Nocturna, una marató d'oració per aquells que volien guanyar-se un trosset al cel. Els dos camarades van aprovisionar-se de taronges per nodrir-se durant el viatge, i que recuperarien a la tornada fent una parada a Valldepins. Després de dos hores pedalejant, van arribar a destinació. Es trobaven en un terreny rodejat per una tanca de fusta per evitar que s'escapés el bestiar. Aquell territori estava conquerit per un frondós pinar i al fons, s'hi entreveia el mas del propietari. Comunicat per un caminet de pedres apareixia a uns 200 metres un gran edifici que semblava la NASA, on se suposava que s'hi amagava la fórmula de la Coca-Cola, el que els estava a punt de sentenciar a una vida ajupint el llom per collir taronges de temporada. Els dos camarades veient que no hi havia cap gos solt van saltar la tanca i van dirigir-se cap al gran edifici. A un dels laterals hi havia una finestra a dos metres d'altura entreoberta. Possiblement portaria a l'oficina que els donaria accés a tot el material susceptible a ser analitzat minuciosament per fer-ne una “xonada”.
–Mmmmmmmhhhhppppfffff
–Què collons ha estat això?– va preguntar de nou Evaristo.
–Hòstia! Això ha sonat a...
Els dos camarades van mirar cap al camí i es van trobar un bouet que feia una bona estona que els estava vigilant.
–Mmmmmmmhhhppppfffff– va remugar una cria de bou mentre amb la pota dreta rascava el terra fent força cap enrere com qui anava a envestir.
–Frisco! Ja t'ho deia jo que havia sentit alguna cosa. Fotem el camp d'aquí!
–Hòstia! Un bouet! Fuig d'aquí! Que la provo és al Remei!– va intentar persuadir Frisco al bouet com qui li parla a un xiquet menut.
–Mmmmmmmhhhhpppffff– va fer el bouet disposat a embornar.
Frisco i Evaristo van veure que si no s'espavilaven en entrar al magatzem acabarien anticipant les festes de maig. Van veure que necessitarien pensar-se'n una altra, així que quan el bouet va començar l'esprint, els dos camarades van apretar a córrer per rodejar l'edifici.
–Frisco, que d'aquí no mon sortirem!– va intentar dir Evaristo mentre corria.
–Calla xona! I corre!
A la que portaven dos dules a l'edifici, Frisco ja no podia més. Els esmorzars de cinc duros cada dia al bar del Moreno li havien passant factura amb 87 quilos de greix en canal. Així que va decidir avortar l'objectiu, deixar terra proscrita i tornar-se'n cap a terra promesa, Alcanar. Evaristo, que tenia una mica més de sentit comú que el seu company, encara no li entrava al cap què fotia una bouet per allí solt, així que va decidir fer el que haurien d'haver fet en un primer moment: mirar si la porta gran estava oberta. No va tindre sort, però Frisco, que feia estona que caminava asmàtic intentant amagar-se del bouet per fugir tranquil·lament i tornar a la bicicleta, va veure que darrera l'edifici hi havia contra la mateixa paret, al costat d'un mur de llenya, una porta entreoberta on va decidir amagar-se.
–Xeic! He trobat la nostra porta al cel!– va dir a Frisco mentre entraven per aquella porta.
De sobte van sentir una porta que s'obria al carrer.
–Me cagon Déu! Qui toca els collons a n'estes hores!... Plàcido! Ja està bé de corrillos! Me cagon los collons! Te fotré capat!... Cap al corral! Hòstia!– va cridar el suposat amo d'aquell xiringuito.
Frisco i Evaristo veient que s'havien colat a la cel·la d'aquell bouet i que no tardaria en fer-los companyia, van sortir-ne per amagar-se a un altre lloc d'aquell gran edifici. Quan el ramader ja havia tancat a Plàcido a la seua respectiva habitació, els dos canareus van visualitzar la situació. S'havien amagat darrera unes caixes de botelles de vidre buides ubicades al fons de la nau. Aquell edifici era multiusos. Servia d'estable, de magatzem, de celler, de refineria d'oli i fins i tot de botiga de queviures a l'engròs, tal i com van poder indagar després d'apreciar el que semblava una caixa registradora sobre un escriptori al costat de la porta principal. Era una espècie de cooperativa però a petita escala. A la banda esquerra de l'edifici, des d'on estaven els dos canareus, s'hi veien tot de cel·les individuals amb vaques, i al fons, en cel·les més grans, hi havia Plàcido i un semental que segons especificava un cartellet rebia el nom de Galindo.
La nau tenia dos passadissos dividits per una filera de cinc dipòsits menuts i un de gran. Suposadament hi devien guardar llet. Contra la banda dreta de l'edifici hi havia tot el que calia per a mantindre tot un poble en cas de conflicte armat amb els veïns. Al costat de les botelles buides hi havia bàsquets d'hortalisses: tomàquets, safranòries, cogombres, primentons, auberginyes, cols, cebes... els seguien els sacs amb llegums i fruits secs: faves, tramussos, cacaus, avellanes, panís, xufes de València... Més avant apareixien dotzenes de basquets apilats plens d'olives negres i arbequines. El producte del camp acabava amb una secció de fruites amb tres dotzenes de basquets que contenien taronges, mandarines, peres, maçanes i raïm.
A un dels cantons d'aquella nau, hi havia una sala tancada, que els dos canareus van anar a obrir pensant-se que hi trobarien la caixa forta, i els va aparèixer el paradís de Sangonereta. Pernils, fuets, botifarres, cecines... i quatre botes enormes de vi que van aprofitar l'avinentesa per tastar.
Finalment, prop de l'entrada, hi havia tot de caixes embalades que pareixien ser l'última remesa de queviures acompanyada d'un document que l'encarregat s'havia oblidat d'arxivar.
“Benvolgut cosí,
T'envio tot allò que m'havies demanat segons la llista que me vas passar. No t'he pogut portar ceregumil pal bou, però no patixques que dilluns t'envio el viatjant que ha d'anar a Castelló i ha de passar per Ulldecona. Espero que en lo que t'envio ne tingues suficient per repartir entre les botigues.
De “pienso” te'n deixo més que menos, no saps mai quan te'n pot faltar.
Fede”
Adjuntat al paper amb una grapa hi havia la llista del que, suposadament, Fede havia enviat. Frisco va posar-se a llegir-la:
“Llista
-100 quilos de farina
-5 quilos de llevat
-40 quilos de sal
-6 caixes de cua de peix en pols
-4 caixes de puré de pataca en pols
-200 quilos de “pienso” per als animals”
–Galindooooo... Xeic Galindo! Quina collonada que tens! Deus viure com un marquès– deia Evaristo mentre li colpejava el coll amb la mà ben oberta.
–Que fots ara, Evaristo? Deixa't de xonades, que no estem per hòsties!– va cridar-li l'atenció Frisco que estava llegint la llista d'allò que el propietari de l'edifici havia demanat al cosí.
–Sí, però el que jo no sabia és que a Aldicona hi havia un cacic d'este calibre. En tot el que hi ha per aquí podríem viure de la bicoca un bon temps. Jo, per mi, agafaria un rastre de botifarres, dos o tres pernils, ompliria tres o quatre botelles de carretell i mos ho fotem en quatre tordets i trenques a la barraca de Joseret.
–Que no te'n recordes a què hem vingut aquí?
–Però no veus Frisco que això és massa per a tu i per a mi? Que ja ens estem fent grans... Que potser hauríem de fer un pensament i mirar per la jubilació. Este tio té muntat un xiringuito que va molt més enllà d'este poble de beatos. Encanta't que no vulgue vindre a Alcanar!
–No me diràs que després de la quilometrada que hem pegat, haver-mos desllomat, deixar-mos les cames en la bicicleta i córrer com a condemnats davant lo bouet, ara mon anirem en un pernil a l'esquena?!
–I què vols fer? Matar les vaquetes per a que no facen més llet? O emportar-mos a Galindo i a Placido a Alcanar i els estrenem a la provo?
–Millor! Sabotejarem la producció d'esta nau sense que se n'entere el propietari i així reduirem la qualitat dels seus aliments.
–I?
–Natros baixarem preus als nostres làctics, que seran de millor qualitat i rebentarem el mercat. Quan l'haurem obligat a deixar el negoci de la llet, tornarem a tindre el monopoli i “Llets de Lo Canar” tornarà a triomfar. Ahahahahahahahahaha!
–Collons Frisco. No sabia que erets tan maquiavèlic. Me fas temor i tot! Permet-me interrompre't un moment per dir-te que si te penses que només sabotejant la llet arruïnarem a n'este home, vas arreglat. Si no viu de la llet, viurà de portar les vaquetes a córrer per les placetes, sinó de la venda d'aliments que compra i torna a vendre després... No veus que no tenim res a fer?
–Mira, ja n'estic fart del teu pessimisme. Anem a rebentar-ho tot!
–No havíem quedat que no se n'enteraria?
–Farem compte que ha estat un accident. Jo vaig a batxillejar el gran dipòsit i tu mira els dipòsits del passadís central, a veure què podem fer.
–Va pos!
Els dos amics van dirigir-se amb presses cap als seus objectius per fer-ne una inspecció minuciosa. Evaristo va veure que als cinc dipòsits del centre d'aquella nau hi havia llet en procés de fermentació.
–Frisco! Aquí volen fer cabrales! Hi ha poca llet per dipòsit. Me penso que este tio fa com natros. La llet que li caduca la fot aquí dins per a formatges. Tampoc va nàixer ahir!
Mentre, Frisco inspeccionava el dipòsit més gran. Hi havia una espècie de grifo que va obrir i d'on en va sortir un rajolinet d'oli.
–Pareix que este tio és polifacètic i li agrada tocar totes les petxines. A n'este dipòsit hi ha oli. També fa servir esta nau de molí.
–Bé, i què fem?– va preguntar Frisco.
–Estos dipòsits seran la ruïna del seu negoci. Mira si trobes alguna cosa per tirar a dins. Si hi ha oli, també hi haurà sansa... Tira'n...
–Què dius? Es notarà molt!
–Tu calla i busca! Que aquí només penso jo!
Prop de l'entrada hi havia una espècie de trampa de fusta sospitosa de guardar les restes de les olives i, efectivament, Evaristo ho va corroborar, era una fossa. Frisco s'havia enfilat dalt del depòsit d'oli i n'havia destapat la boca.
–A n'este forat queda una mica d'olivada. Segur que li han tret la merda fa poc. No en tinc prou per sabotejar tots els dipòsits. Què faig amb els altres?– va preguntar Evaristo.
–Jo que sé! Tira el primer que trobes! Allí tens per triar!
Evaristo va improvisar. Al primer dipòsit li va tirar una poalada de sansa. Per al segon, va rebatre un parell de vegades un sac de cebes tendres contra la paret, i les va tirar una darrera de l'altra. Per al tercer, va apostar per un basquet de peres, i ja que s'hi havia posat, en va tirar un altre de maçanes per al quart. A l'última li va tirar un sac de panís.
Mentre, Frisco s'havia enfilat dalt del depòsit més gran i havia aconseguit obrir la boca superior per veure quin era el seu contingut.
–Me cagon les hòsties que beneïa el Cardenal Gomà! Quasi que no queda oli!– va cridar Frisco.
–Ja t'ho deia jo que havíem vingut per a no res!
–Pos no em dóna la gana!
–I què faràs?
–Allarga aquella mànega d'allà que penso omplir-li el dipòsit d'aigua i li enviaré el poc oli que li queda a prendre pel cul!
Evaristo va seguir les ordres del seu camarada i quan ja portava un minut mirant com baixava el xorro d'aigua i el dipòsit no s'omplia va dir-li:
–Escolta Frisco. Però que no te n'adones que si hem d'esperar a que s'omple el dipòsit aquí mos hi podem estar fins demà? Que esta gent d'Aldicona se les tenen totes muntades! I se mos farà de dia! I encara li faràs un favor perquè li rentaràs el dipòsit.
–També tens raó...– en això que Frisco es va quedar mirant cap al cantó de la nau on hi havia les caixes que Fede havia portat. El canareu estava excitat, tenia els ulls fora de les òrbites i va començar a fregar-se les mans.
–Te passa algo Frisco? M'estàs fent patir!
–Calla xona! Comença a portar-me les caixes de cua de peix! D'aquí no me'n vaig jo sense embossar-li el dipòsit de l'oli! Li convertirem el poc d'oli en aigua que queda en gelatina i haurà de baixar i arromangar-se. Tu ves portant les caixes i tirant la pols que jo ja m'encarregaré de remenar...
Evaristo va creure pensant que al seu company li havia baixat la sang del cap i un cop van haver acabat la missió, van decidir sortir.
–I ara per acabar, ja que estos falduts no tenen bous fins al mes de setembre, a la Pietat, li deixarem un regal per a que pugue torejar. Tu comença a obrir les portes dels bous de la part de dalt que jo ja obriré les de les vaquetes.
–I això per a?
–Per a que envien la nau a prendre pel cul i li toque tornar a invertir. Vinga que ja ve l'albada i els moixons comencen a cantar!
–Tens més perill que una truja solta!
Dos mesos més tard d'aquella canarevada, Frisco i Evaristo estaven al café del Moreno fent un caraquillo quan va entrar Nasco lo dels iguals.
–Me cagon deuna! El traficant d'Aldicona li ha pegat per posar-se a vendre històries d'estes modernes que agraden als de Barcelona i s'està fent d'or.
–Com? Com? Com? Què mos estàs dient?– va preguntar Frisco.
–Sí, sí. S'ha posat a vendre formatges en gustos exòtics i llepolies d'oli. Se veu que fa núvols i cotxinades rares que ja sabeu que als de per allí dalt els tornen imbècils. Diuen que se vol muntar un restaurant.
–No m'ho puc creue... – va dir Evaristo mentre se li escapava el riure per baix el nas veient a Frisco que s'estava posant roig.
–Pos això! Que ha triomfat! Se veu que va parar un mes total a producció i va deixar descansar els animals. Un dels bous se va escapar, la mala bèstia va assaltar totes les vaques i les va deixar a totes prenyades. Amb el que guanyarà de la venda de tot el que criaran els animals, diuen les males llengües que se vol muntar un altre tinglado a Amposta. Jo de vatros començaria a fer un pensament.
Toni Manel
